Tag Archives: Porcioles

Bustos. De caps del poder a caps rodants

29 gen.

08 record d'un malson

Dins els gèneres canònics de l’art occidental, l’escapçament, entès com una forma de representació d’una part pel tot, ha estat una de les pràctiques més sovintejades des de l’aparició de la individualització dels personatges al període hel·lenístic.

En llenguatges bidimensionals com la pintura o la fotografia, el retrat esdevé la manera de registrar els trets d’un rostre. Pensem en el desenvolupament de la fisiognomia (practicada pels grans pintors del Renaixement) com la paraciència que estudia la fisonomia humana en funció de les emocions i els sentiments, i que es preocupa d’estudiar el gest com a captació de l’inefable. És fàcil entendre les funcions simbòliques i socials que el retrat exerceix quan és posat en circulació; tant sigui en l’esfera domèstica, exercint com a dispositiu activador de la memòria, com en la social, validant i donant cobertura a processos de prestigi i projecció pública. Si bé aquesta necessitat de representar el rostre sembla una constant, és amb l’escultura hel·lenística on apareix per primera vegada el pathos (l’apel·lació als sentiments i les passions humans) i per tant on s’inicia el camí que ens porta a la recerca i representació del caràcter, el sofriment i els valors implícits en la personalitat.

Salomé amb el cap de Sant Joan Baptista. Lucas Cranach

Salomé amb el cap de Sant Joan Baptista. Lucas Cranach

Una altra línia a resseguir ens duria a la representació crua de l’escapçament del cap com a gest, que es remunta iconogràficament a l’escena de Salomé i el cap tallat de Sant Joan Baptista presentat sobre una safata. Per tant, existeix un vessant del gènere que es vincula amb l’exercici de la violència real o simbòlica. A moltes cultures, les gestes guerreres han requerit l’exercici ritual de la violència, i donat lloc a escenes de caps degollats que es mostren com a botí de guerra, en una demostració pública de la victòria, l’escarment i l’escarniment del contrari. Tampoc és tan llunyana l’escena de la guillotina com a artefacte mecànic que s’interposa entre el botxí i la víctima, per fer més indirecta l’administració de la violència igualitària aplicada per la justícia revolucionària de la Il·lustració.

En el cas de l’escultura, el gènere del bust, entès com una representació tridimensional de la part superior del tors d’un personatge o del seu rostre, incorpora una dimensió pública en ser presentat dins un escenari urbà. En aquest sentit és interessant la utilització d’aquest gènere pel poder, que l’absorbeix com una estratègia de propaganda i li confereix el valor de monument, amb voluntat de pervivència a les pàgines de la història.

El desig de projecció a la memòria de les generacions futures és una pulsió que sembla anar de la mà de l’exercici del poder. La contradicció que comporta presentar-se com a referència moral o heroi modèlic, per un costat, i la vanitat d’ambicionar la ubiqüitat de la pròpia imatge, per l’altra, mostra una problemàtica relació entre el pathos i l’eros del personatge, entès aquest darrer com l’atracció pròpia de l’exercici del poder.

No és d’estranyar doncs que, quan el pèndol de la història capgira els torns, es produeixin actituds iconoclastes que s’esforcin a donar sortida als impulsos de revenja real o simbòlica aplicada sobre la imatgeria produïda pel règim a derrocar. Escapçar els monuments, que en un altre context es consideraria un acte vandàlic punible, adquireix una força compensatòria que alleuja els patiments i obre l’esperança a noves condicions de vida i organització.

Però no sempre s’interromp de manera clara la perpetuïtat d’un sistema polític imposat. A l’Estat espanyol tenim l’experiència d’una transició que, amb la justificació de preservar la pau social i la integració pacífica dels antagonistes, no va fer front a les causes de la dictadura i als seus responsables, i per tant ha permès que la iconografia dictatorial del règim franquista ocupés, fins no fa massa, carrers, places i monuments.

Aquestes reflexions sorgeixen després d’haver reactivat la presència pública del polèmic projecte que Joan Brossa va crear per a l’Ajuntament de Sant Adrià. Pretenen posar en valor la dimensió combativa i compromesa a la qual l’art ha d’aspirar si no vol quedar pres en un reducte fetitxista i mercantilitzat. Brossa ho degué tenir molt clar quan va optar per posar-se a denunciar, sense por ni xarxa de protecció, l’especulació urbanística i la mala praxi de tota política que fos contrària a l’exercici de les llibertats. En el seu antimonument a Porcioles, hi trobem implícites algunes de les reflexions que hem apuntat.

> Caps tallats, gestos iconoclastes

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Record d’un malson

13 gen.

El proper dissabte, 19 de gener, dia de l’aniversari de Brossa (hagués fet 94 anys), realitzarem la tercera acció del nostre projecte. El lloc de trobada serà el Parc del Besòs, justament allà on l’any 1995 el poema corpori «Record d’un malson» estigué al carrer menys de 24 hores.

La història d’aquesta peça és ben rocambolesca: l’any 1989 l’aleshores alcalde de Sant Adrià de Besòs va demanar a Brossa un poema objecte per a la ciutat. El poeta, segons explicà, després de passejar un dia pel barri de la Mina, va decidir fer un poema dedicat a Josep M. de Porcioles, l’alcalde de Barcelona de l’època franquista que més durà en el seu càrrec (1957-1973). El motiu era que el polígon s’havia començat a construir durant aquella legislatura amb la finalitat d’allotjar-hi barraquistes de Barcelona i del camp de la Bota de Sant Adrià, i que, d’alguna manera, Porcioles representava l’especulació urbanística d’aquells anys. La peça que Brossa imaginà fou un monument que ell mateix considerava «anticommemoratiu», «denigratori», «condemnatori», «anticelebratiu» i «recriminatori». Es tracta d’una cadira d’oficina de ferro (el poeta volia la típica cadira d’oficina ja que Porcioles era notari) que sosté una safata de bronze amb el cap de marbre de l’alcalde. Per a Brossa, hi havia dos tipus d’escultures: les que serveixen per aplaudir i les que serveixen per xiular. I de manera molt clara, «Record d’un malson» era d’aquestes darreres.

Recordmalson

Record d’un malson (1989), la peça concebuda per Brossa per al barri de
La Mina de Sant Adrià de Besòs

La peça s’havia de situar a la plaça Josep Tarradellas de La Mina, l’escenari de l’intifada del Besòs (durant un temps hi hagué tot de revoltes en el barri perquè s’havien de construir més «vivendes socials» i els veïns reclamaven el solar anomenat de les «palmeres» per a equipaments). Però, quan l’any 1991 Brossa lliurà l’obra a l’Ajuntament, aquest no s’atreví a posar-la en un lloc públic obert, a causa de la duresa de la proposta, i la guardà en un magatzem. L’any 1995, però, dos regidors de l’Ajuntament d´Iniciativa per Catalunya la tragueren del lloc on era guardada (amb l’excusa de retratar-la) i la col·locaren al Parc del Besòs. Abans d’un dia fou retirada i retornada al magatzem. Brossa assistí a l’acte i la premsa se’n féu ressò de la notícia. Gràcies a la gentilesa de l’arxiu municipal, disposem d’un complet dossier de premsa sobre l’esdeveniment.

Brossa al parc del Besós el dia que la peça hi fou muntada (11 de juny de 1995). Foto: Glòria Matamala.

Brossa al parc del Besòs el dia que la peça hi fou muntada (11 de juny de 1995).
Foto: Glòria Matamala.

La història no acabà aquí perquè al cap d’un temps l’obra es traslladà al vestíbul de la Biblioteca Popular de Sant Adrià, on s’estigué fins a la inauguració del Museu de la Immigració (novembre de 2004), on ara es pot veure des del porxo de l’entrada. La situació del Museu en una mena d’illa en mig de vies ràpides proporciona encara més el caràcter de tancament de la peça. L’acció del dissabte dia 19 de gener pretén recordar aquesta reclusió d’una obra de denúncia i, en una cercavila simbòlica, passejar «el cap» pels llocs on havia d’haver estat i per aquells altres on s’allotjà algunes temporades. L’acompanyaran les paraules punyents i reivindicatives de Brossa, per boca d’un altre poeta de la mateixa corda, Carles Rebassa. Els poemes, de diferents èpoques, ens recordaran que «el pedestal són les sabates» i que la persona està per damunt de les idees polítiques o econòmiques d’uns pocs.

  Nocturn 24

 L’enunciat:

..

El paralelismo en la vida de césares

es manifiesto: milicia y política unidas

a través de los años: Julio César,

Carlos V, Francisco Franco…

..

el traduïm de la manera següent:

..

Així

ha estat aconseguida la degradació

de l’espanyol responsable

i l’embrutiment de l’obrer

i del camperol.

..

 Cau de poemes, 1960

//

Trepitjant nous territoris…

7 nov.

Després de completar la primera acció als Espais de la Batalla de l’Ebre, ens hem traslladat als dos punts següents que conformaran la geografia vital d’aquest viatge: Figueres i Sant Adrià del Besòs. Durant les darreres setmanes, a banda de recollir material textual i de conceptualitzar cadascuna de les accions previstes, ha estat necessari “trepitjar” el territori per tal de concebre físicament les diferents intervencions. Malauradament, aquesta tardor hem hagut de modificar el nostre calendari: la pluja, els dies festius i la campanya electoral han estat els responsables d’haver de traslladar la que era la nostra segona acció (“Record d’un malson”) a mitjans de gener, de manera que passa a ésser la tercera intervenció prevista dins d’aquest primer cicle. El que té de bo aquest projecte és que l’ordre dels factors no altera els resultats.

El cap de Porcioles ens rep al Museu de la Immigració de Catalunya.
Composició fotogràfica realitzada per Toni Giró.

La rebuda al Museu de la Immigració de Catalunya (Sant Adrià del Besòs) per part de la seva directora, Imma Boj, ha estat d’allò més acollidora i interessant. Boj s’ha mostrat molt entusiasta amb la iniciativa i ha recordat perfectament el dia en què es va inaugurar el poema objecte “Record d’un malson”. Ha estat molt gratificant per a nosaltres rebre un recull de premsa amb tota la itinerància que va fer el cap de Porcioles per Sant Adrià del Besòs abans d’instal·lar-se definitivament en aquest museu ja que aquest tipus de material és el que dóna consistència documental al nostre projecte. Per la seva banda, David Linares, responsable de cultura de l’Ajuntament de la vila, ha passejat amb nosaltres per tal de trobar el millor itinerari a realitzar durant la cercavila.

Moisès Maicas interactua amb l’espai i amb els elements que integren el Museu del Joguet del Catalunya i esdevé un autèntic autòmat.

La visita al Museu del Joguet de Catalunya (Figueres) ha estat totalment entranyable. Abocats a recordar la infantesa, ens hem embadalit davant de vitrines plenes de joguines, acompanyats constantment d’una música innocent i nostàlgica. Després de recórrer-lo de dalt a baix, hem seleccionat els millors espais on poder interpretar les peces de titelles escollides per a l’ocasió. Mentrestrant, el seu director, Josep Maria Joan i Rosa, ens ha explicat que cada dimecres es trobava amb en Brossa i que aquest va ser l’artífex de la xarranca que has de superar si vols sortir del museu. Una simpàtica fotografia de l’equip a la porta de la institució, acompanyats del director i d’en Joan, ha tancat la nostra visita.

L’equip d’Accions i territori al Museu del Joguet de Catalunya, acompanyats d’en Joan Brossa i del director del museu.

Caps i cercaviles, actors i titelles, textos i joguines, rapsodes i mestres de cerimònies, poemes i mímica us esperen durant les properes setmanes!

%d bloggers like this: