Tag Archives: manifestació

“La calle es mía”. Notes sobre art i espai públic

12 febr.
Treballadors soviètics porten una maqueta de vivenda social durant una manifestació. Mocú 1930

Treballadors soviètics porten una maqueta de vivenda social durant una manifestació. Mocú 1930

“La gent no s’adona del poder que té:

amb una vaga general d’una setmana

n’hi hauria prou per ensorrar l’economia,

paralitzar l’estat i demostrar que

les lleis que imposen no són necessàries.”

 Joan Brossa. Askatasuna, escrit l’any 1969-1970.

En les pràctiques artístiques contemporànies la voluntat de travessar límits establerts ha generat força propostes destinades a ocupar i recórrer l’espai públic de la ciutat. La recent experiència de la 3a acció del projecte Accions i Territori (amb la passejada pels entorns de Sant Adrià per orejar el bust de Porcioles i fer-li veure els resultats de la seva política urbanística) ens refresca la memòria sobre un seguit de treballs i artistes hereus d’un hàbit humà molt antic: congregar-se per celebrar, venerar o denunciar quelcom que esdevé important per a la seva existència com a grup social.

Convé repassar tres moments diferents d’ocupació pública de l’espai urbà.

>1r moment

La gestió de l’espai públic sempre ha estat un tema delicat des del punt de vista polític i històricament ha provocat disputes i antagonismes de classe. El desplaçament de grups per l’espai públic que interrompen la seva normalitat funcional requereix l’aprovació de l’autoritat o la declaració d’una excepcionalitat temporal que la justifiqui. En el cas de les processons, és el sentit d’identitat respecte al motiu que la convoca, el que, en estar integrat en el sistema social i ben vist pel poder que regeix, la fa gaudir de la permissibilitat atorgada en les coordenades de temps (el calendari) i espai (el recorregut). De processons n’hi ha i n’hi ha hagut de tot tipus: religioses, paganes, funeràries, etc; i totes elles necessiten que els seus correligionaris s’identifiquin amb el motiu que s’expressa amb sentiments compartits d’aflicció o veneració, sentiments que aglutinen el sentit comunitari i, si convé, de proselitisme i demostració envers els que no comparteixin el seu sistema simbòlic. L’ocupació espacial de les processons sempre serà, doncs, consensuada amb l’autoritat i les motivacions que la regeixen compartides o tolerades per una àmplia part de la població.

Detall de La processó. Pieter Brueghel

Detall de La processó. Pieter Brueghel

>2n moment

Un altre tipus d’ocupació de l’espai s’esdevé quan un grup de persones -més o menys nombrós- necessita denunciar una situació d’injustícia o una reivindicació política que considera urgent. En aquest cas l’ocupació no segueix el mateix patró ni té els mateixos requeriments funcionals. Si originalment les manifestacions eren les avançades de les revoltes contra els sistemes de privilegis i organització establerts que intentaven la derogació dels elements a combatre, amb el temps esdevenen una seqüència social formalitzada que observa amb rigor les pautes ordenades pel sistema juridicopolític. Això ho expressa molt encertadament el filòsof francès Alain Badiou quan parla, referint-se a les manifestacions polítiques, de “la fraternitat visible que afirma: ‘nosaltres som aquí’ i ‘ells’ han d’adonar-se de la nostra existència. Aquesta és la figura insurreccional originària de la política, que vol irrompre brutalment dins el règim ordinari de les coses i que a la nostra societat actual postpolítica i postcapitalista queda atenuada per la festa consensuada i sense perills, que lluny d’activar, aparta de tota inquietud política”.

Enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona.

Enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona.

>3r moment

Quan Baudelaire crea el personatge del flâneur, badoc que passeja sense rumb ni objectiu, porós a qualsevol impressió i esdeveniment que sorgeixi pel camí, inicia una línia que, amb l’impuls de Walter Benjamin, esdevindrà una referència emblemàtica de l’experiència urbana moderna. El flâneurisme, com a percepció distreta i relació diletant amb l’entorn, modifica la sensibilitat, la fa perifèrica i descentrada, i s’erigeix com una forma poètica d’habitar el complex món modern, desviant l’atenció creadora del cànon de l’art. El flâneur és un producte de l’alienació pròpia del món urbà i del sistema d’organització social basat en el capitalisme. Així, el flâneurisme ha esdevingut una pràctica recorrent dels llenguatges artístics des de les avantguardes. La possibilitat d’esbiaixar l’atenció de l’artista sobre la pròpia obra dóna peu a comportaments provinents d’altres tradicions i disciplines i que posen èmfasi en aquesta manera erràtica de deambular sobre els espais socials i recórrer els seus intersticis.

El flâneurisme es planteja en un primer moment com una pràctica individual que s’esdevé per la sensibilitat aguda de l’artista i que nodreix la seva pròpia obra. A meitat del segle XX i amb el desmantellament del sistema capitalista, troba la seva versió comunal amb diverses propostes:

– el situacionisme i la seva crítica a la societat de l’espectacle i al predomini de l’autor;

– els diversos activismes artístics dels seixanta -tipus Fluxus– i el seus intents de dissoldre el binomi ART- VIDA, i

– les pràctiques de l’art conceptual, amb la seva incorporació del predomini de la idea i de l’actitud sobre la formalització.

Es manté així viva fins els nostres dies la pràctica del flâneurisme, però amb una visió radicalment diferent que es basa a produir, individualment o amb coautoria participada, diverses hibridacions de pràctiques, mètodes i disciplines. Aquestes fomenten la capacitat reactiva i desactiven els mecanismes que dificulten l’autonomia crítica de les persones. Moltes de les pràctiques artístiques resultants d’aquesta vocació emancipatòria requereixen situar-se en l’espai públic per desenvolupar eficientment la seva crítica poeticopolítica.

> Algunes situacions a l’espai públic

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

* “La calle es mía” va ser la frase que va fer famosa Manuel Fraga Iribarne -ministre de Governació del primer govern espanyol de Transició i franquista de pro-per fer evident que estaria disposat a tot per frenar els moviments de protesta ciutadana en els convulsos moment posteriors a la mort del dictador.

%d bloggers like this: