Arxius | General RSS feed for this section

I ara… presentem al MACBA

2 oct.

I ara... presentem al MACBA

Aquest proper dijous 3 d’octubre a les 19.30h, el projecte “Joan Brossa: Accions i territori” es presentarà a l’Auditori del MACBA, institució cultural que acull tot el fons artístic i documental de Joan Brossa així com la biblioteca personal del poeta. 

A través d’aquest acte, podreu conèixer els primers resultats de la iniciativa: es visualitzaran alguns vídeos i fotografies sobre les tres accions realitzades fins al moment i els protagonistes del projecte (GLÒRIA BORDONS, TONI GIRÓ, MOISÈS MAICAS I ADOLF ALCAÑIZ) ens parlaran de les seves impressions. A la vegada, es parlarà sobre l’evolució que ha anat prenent el projecte, sobre els objectius que es volen assolir i sobre les línies de treball que s’estan endegant. Si voleu conèixer més detalls sobre la iniciativa, us podeu descarregar el dossier de premsa que hem preparat per a l’ocasió.

Us recordem que les tres accions que s’han realitzat fins al moment són: “El combat” als Espais de la Batalla de l’Ebre, “Les angúnies d’en Titella” al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres i “Record d’un malson” a Sant Adrià de Besòs. 

Presentació

No hi falteu!

“Joan Brossa: Accions i territori” es presenta a Figueres

13 juny

Dimarts 18 de juny a les 19 h, l’equip del projecte “Joan Brossa: Accions i territori” es desplaça fins a FIGUERES per tal de presentar la iniciativa al Museu del Joguet de Catalunya, concretament a la sala Joan Brossa-Fregoli.

A través d’aquest acte, podreu conèixer de primera mà quin són els propòsits del projecte i quines són les properes accions que s’estan preparant. GLÒRIA BORDONS, directora de la Fundació Joan Brossa, i MOISÈS MAICAS, director teatral, seran els responsables de conduir l’activitat. 

Tot aprofitant l’ocasió, es projectaran els vídeos de la segona acció del projecte, “Les angúnies d’en Titella”, que es va desenvolupar al mateix Museu del Joguet de Catalunya el mes de desembre de 2012. Els vídeos realitzats inclouen una peça de titelles inèdita que Joan Brossa va cedir al museu i un monòleg de transformisme. 

Presentació_Accions i territori

Esperem la vostra assistència!

“La calle es mía”. Notes sobre art i espai públic

12 febr.
Treballadors soviètics porten una maqueta de vivenda social durant una manifestació. Mocú 1930

Treballadors soviètics porten una maqueta de vivenda social durant una manifestació. Mocú 1930

“La gent no s’adona del poder que té:

amb una vaga general d’una setmana

n’hi hauria prou per ensorrar l’economia,

paralitzar l’estat i demostrar que

les lleis que imposen no són necessàries.”

 Joan Brossa. Askatasuna, escrit l’any 1969-1970.

En les pràctiques artístiques contemporànies la voluntat de travessar límits establerts ha generat força propostes destinades a ocupar i recórrer l’espai públic de la ciutat. La recent experiència de la 3a acció del projecte Accions i Territori (amb la passejada pels entorns de Sant Adrià per orejar el bust de Porcioles i fer-li veure els resultats de la seva política urbanística) ens refresca la memòria sobre un seguit de treballs i artistes hereus d’un hàbit humà molt antic: congregar-se per celebrar, venerar o denunciar quelcom que esdevé important per a la seva existència com a grup social.

Convé repassar tres moments diferents d’ocupació pública de l’espai urbà.

>1r moment

La gestió de l’espai públic sempre ha estat un tema delicat des del punt de vista polític i històricament ha provocat disputes i antagonismes de classe. El desplaçament de grups per l’espai públic que interrompen la seva normalitat funcional requereix l’aprovació de l’autoritat o la declaració d’una excepcionalitat temporal que la justifiqui. En el cas de les processons, és el sentit d’identitat respecte al motiu que la convoca, el que, en estar integrat en el sistema social i ben vist pel poder que regeix, la fa gaudir de la permissibilitat atorgada en les coordenades de temps (el calendari) i espai (el recorregut). De processons n’hi ha i n’hi ha hagut de tot tipus: religioses, paganes, funeràries, etc; i totes elles necessiten que els seus correligionaris s’identifiquin amb el motiu que s’expressa amb sentiments compartits d’aflicció o veneració, sentiments que aglutinen el sentit comunitari i, si convé, de proselitisme i demostració envers els que no comparteixin el seu sistema simbòlic. L’ocupació espacial de les processons sempre serà, doncs, consensuada amb l’autoritat i les motivacions que la regeixen compartides o tolerades per una àmplia part de la població.

Detall de La processó. Pieter Brueghel

Detall de La processó. Pieter Brueghel

>2n moment

Un altre tipus d’ocupació de l’espai s’esdevé quan un grup de persones -més o menys nombrós- necessita denunciar una situació d’injustícia o una reivindicació política que considera urgent. En aquest cas l’ocupació no segueix el mateix patró ni té els mateixos requeriments funcionals. Si originalment les manifestacions eren les avançades de les revoltes contra els sistemes de privilegis i organització establerts que intentaven la derogació dels elements a combatre, amb el temps esdevenen una seqüència social formalitzada que observa amb rigor les pautes ordenades pel sistema juridicopolític. Això ho expressa molt encertadament el filòsof francès Alain Badiou quan parla, referint-se a les manifestacions polítiques, de “la fraternitat visible que afirma: ‘nosaltres som aquí’ i ‘ells’ han d’adonar-se de la nostra existència. Aquesta és la figura insurreccional originària de la política, que vol irrompre brutalment dins el règim ordinari de les coses i que a la nostra societat actual postpolítica i postcapitalista queda atenuada per la festa consensuada i sense perills, que lluny d’activar, aparta de tota inquietud política”.

Enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona.

Enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona.

>3r moment

Quan Baudelaire crea el personatge del flâneur, badoc que passeja sense rumb ni objectiu, porós a qualsevol impressió i esdeveniment que sorgeixi pel camí, inicia una línia que, amb l’impuls de Walter Benjamin, esdevindrà una referència emblemàtica de l’experiència urbana moderna. El flâneurisme, com a percepció distreta i relació diletant amb l’entorn, modifica la sensibilitat, la fa perifèrica i descentrada, i s’erigeix com una forma poètica d’habitar el complex món modern, desviant l’atenció creadora del cànon de l’art. El flâneur és un producte de l’alienació pròpia del món urbà i del sistema d’organització social basat en el capitalisme. Així, el flâneurisme ha esdevingut una pràctica recorrent dels llenguatges artístics des de les avantguardes. La possibilitat d’esbiaixar l’atenció de l’artista sobre la pròpia obra dóna peu a comportaments provinents d’altres tradicions i disciplines i que posen èmfasi en aquesta manera erràtica de deambular sobre els espais socials i recórrer els seus intersticis.

El flâneurisme es planteja en un primer moment com una pràctica individual que s’esdevé per la sensibilitat aguda de l’artista i que nodreix la seva pròpia obra. A meitat del segle XX i amb el desmantellament del sistema capitalista, troba la seva versió comunal amb diverses propostes:

– el situacionisme i la seva crítica a la societat de l’espectacle i al predomini de l’autor;

– els diversos activismes artístics dels seixanta -tipus Fluxus– i el seus intents de dissoldre el binomi ART- VIDA, i

– les pràctiques de l’art conceptual, amb la seva incorporació del predomini de la idea i de l’actitud sobre la formalització.

Es manté així viva fins els nostres dies la pràctica del flâneurisme, però amb una visió radicalment diferent que es basa a produir, individualment o amb coautoria participada, diverses hibridacions de pràctiques, mètodes i disciplines. Aquestes fomenten la capacitat reactiva i desactiven els mecanismes que dificulten l’autonomia crítica de les persones. Moltes de les pràctiques artístiques resultants d’aquesta vocació emancipatòria requereixen situar-se en l’espai públic per desenvolupar eficientment la seva crítica poeticopolítica.

> Algunes situacions a l’espai públic

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

* “La calle es mía” va ser la frase que va fer famosa Manuel Fraga Iribarne -ministre de Governació del primer govern espanyol de Transició i franquista de pro-per fer evident que estaria disposat a tot per frenar els moviments de protesta ciutadana en els convulsos moment posteriors a la mort del dictador.

Les peces de titelles i Joan Brossa

23 des.

El proppassat dia 15 de desembre es va realitzar l’acció al Museu del Joguet de Catalunya i es gravaren les dues peces de titelles i el fregolisme de Brossa que havíem anunciat. Havíem promès alguns comentaris i reflexions sobre les peces de titelles (el fregolisme quedarà per a una altra ocasió): aquí els teniu.

Cal tenir en compte l’any d’escriptura d’aquestes obres: 1948. Pel que fa a Brossa, es trobava en un moment dolç de la seva producció: junt amb els seus companys pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies i Modest Cuixart treballaven en nous números i projectes de Dau al set. Al mateix temps, escrivia sonets, proses  i petites obres de teatre que es movien en paràmetres neosurrealistes. En tots els gèneres que practicava, abundaven les desconnexions entre les parts, els salts al buit, l’absència d’una sintaxi lògica, etc. En aquests escrits s’hi amagaven moltes vegades imatges hipnagògiques, els primers experiments literaris de Brossa: sensacions especialment auditives o visuals rebudes en estats semiinconscients. Un exemple seria el títol de la segona peça de titelles representada, una mena de repetició inacabable: He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta a la nit indicada. Pel corredor he trobat una poma on hi ha escrits els mots: He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta… El contingut d’aquesta obra, una enumeració esgotadora d’una determinada xifra per part de cada personatge, és un bon exemple de l’absurd que es produeix amb aquests recursos. Però, quan la peça pren cos amb personatges reals, descobrim que les seves intervencions no són lluny d’alguns parlaments reals que es produeixen en la vida quotidiana, on cadascú exposa automàticament la seva dèria sense arribar mai a cap acord.

Guille Vidal i Toni Arteaga interpretant "He deixat l'aixeta de l'aigüera oberta..." al Museu del Joguet de Catalunya

Guille Vidal i Toni Arteaga interpretant “He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta…” al Museu del Joguet de Catalunya

Un llibret, una part del qual Brossa publicà  l’any 1950 en edició de Dau al Set, fou Romancets del Dragolí. A la portada hi havia un personatge estrany i un ocellot dibuixats per Ponç, dels quals Brossa deia en la contraportada: «Les figures de l’Urnulfu i l’ocellota de la coberta han estat dibuixades per l’amic Ponç, el pintor, a qui felicito pels seus dibuixos i al mateix temps li dono ja bons dies i que visqui molts anys».

Portada de "Dragolí", amb l’Urnulfu i l’ocellota a la portada

Portada de “Dragolí”, amb l’Urnulfu i l’ocellota a la portada

En l’edició de Nous Romancets del Dragolí que l’any 1953 féu la revista, s’hi incloïen il·lustracions d’auques tradicionals. Tot referint-se a aquest llibre de 1948, el poeta digué: «va ser escrit amb un gran afecte, amb una mena de nostàlgia per tot allò que en diuen “el subconscient de l’àvia” i que tots portem dins de dins» (a J. Coca, Oblidar i caminar, Barcelona: Ed. La Magrana, 1992, p. 39). D’altra banda, Brossa sempre aprecià la cultura popular i la considerà com a signe d’identitat  «La cultura popular ens allibera i ens torna a l’origen de la nostra identitat abans del grinyolar dels prismàtics i que la boira ens estimbi costa avall. Ens ensenya que les coses no són normals pel fet de ser usuals. I bé es pot considerar com una mena de reserva cultural davant del pragmatisme immobilista» (text inclòs al llibre El món de Joan Amades, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990).

Aquest món popular és també el que trobem a les peces de titelles. Els personatges: Titella, Marieta, Tòfol, el dimoni, etc. són els tradicionals catalans (per saber-ne més sobre els titelles catalans, les primeres notícies en la història –Ramon Llull ja en parla! –, la recuperació de la tradició a finals del XVIII, la represa del XX, etc. és de lectura imprescindible el capítol dedicat a «Ombres i titelles» dins Jordi Jané –gran amic de Brossa–, Les arts escèniques a Catalunya, Barcelona: Cercle de lectors, 2001). Joan Brossa n’era un gran afeccionat. Ho demostra el seu primer cartell per a l’Homenatge a Didó realitzat al Palau de la Música Catalana l’any 1975.

Cartell realitzat per Brossa en homenatge a Didó, novembre de 1975

Cartell realitzat per Brossa en homenatge a Didó, novembre de 1975

Els personatges de Les angúnies d’en Titella tenen totes les constants dels titelles catalans, com ha comentat H. V. Tozer en la seva comparació amb els titelles europeus: Titella és un pagès català amb barreja d’ingenuïtat i seny nat; Tòfol, un galant curt de gambals, diana de tots els acudits i víctima de totes les desgràcies; i el Dimoni, amb la seva tradicional aparició al final de la peça, apallissa tothom entre la cridòria del públic (tot i que a diferència de la tradició, no és Tòfol el que rep al final sinó Titella). El text de Brossa no pot ser més fidel a la tradició pel que fa a tots aquests aspectes. Fins i tot n’accentua els trets, com el parlament sobre la barretina entre Tòfol i Marieta, i l’escena final amb un especial esment verbal a les garrotades.

Guille Vidal i Beàlia Guerra interpretant "Les angúnies d’en Titella o la família encantada."

Guille Vidal i Bealia Guerra interpretant “Les angúnies d’en Titella o la família encantada.”

Tanmateix, les dues escenes inicials desorienten el públic habitual i trenquen les convencions. Així la llarga enumeració inicial de zepelins per part de Tòfol treu l’obra del context rural habitual, obre un interrogant de sorpresa, accentua el candor del personatge i enlaira la peça. D’altra banda, el petit parlament entre Marieta i Titella sobre el teatre i la vella comèdia (ben reflectit en un manuscrit també dipositat a Figueres que desenvolupa aquest tema) atorga categoria a les peces de titelles i les situa dins una tradició que cal salvar davant l’estupidesa que enalteix absurdament la modernitat (representada aquí per l’embadaliment de Tòfol davant del zepelí).

Brossa seguí fidel, doncs, a la tradició titellaire, però amb un apunt cap a la subversió del gènere per donar-li un alè més poètic, com havia fet anteriorment el seu admirat García Lorca. Com sempre, és la paraula la que en aquest cas ens porta a una reflexió metateatral, la que ens acondueix cap a la poesia sense renunciar a la rialla pròpia del gènere. Com digué Brossa a propòsit de Joan Amades: «Hi trobeu la neu plena de peixos, els estels són finestres i enteneu totes les converses possibles entre fets i coses imprevistes».

Guille Vidal i Toni Arteaga fent de Dimoni i Titella a l'escena final de "Les angúnies d'en Titella"

Guille Vidal i Toni Arteaga fent de Dimoni i Titella a l’escena final de “Les angúnies d’en Titella”

//

La paraula i el gest a la sala d’assaig

10 des.

Per dur a terme l’acció al Museu del Joguet de Catalunya tenim tres intèrprets amb experiència teatral, formats en diferents disciplines del món del gest i de la dansa. Toni Arteaga és clown, actor i un pedagog format a l’escola de Jacques Lecoq. Guille Vidal és un ballarí amb formació d’actor, coneix bé el món del hip-hop i és especialista en diferents estils de break dance. Beàlia Guerra és actriu i coreògrafa, formada en els àmbits de la dansa clàssica i contemporània. La idea és que la personalitat gestual de cadascun d’ells i el contrast dels seus registres escènics aportin un esperit fresc i una mirada rica en matisos a l’hora d’explorar les possibilitats escèniques de Les angúnies d’en titella o la família encantada; He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta a la nit indicada. Pel corredor he trobat una poma on hi ha escrits al damunt els mots: He deixat… i el fregolisme Tricuspis.

05

Guille Vidal assajant el paper de Dimoni *

A la sala d’assaig descobrim les possibilitats teatrals d’aquestes dues obres hipnagògiques, en format de peces de titelles. El joc entre el treball dels actors i la paraula es produeix i desencadena un seguit d’accions en què conflueixen radicalitat conceptual i elements convencionals del gènere. Els personatges tradicionals, els arlequins i la dona, a les peces de titelles, diuen les sèries de nombres i paraules que Joan Brossa va escriure. En veu dels personatges i amb el seu llenguatge gestual, el text pren vida i significació. Mostra una dimensió latent, oculta, a punt d’aflorar, que finalment esclata com si les paraules esperessin en lletra impresa que un grapat de personatges hi alenés a l’interior per desplegar el seu encant hipnòtic i mostrar l’enginy escènic de les visions de l’autor.

06

Toni Arteaga i Bealia Guerra assajant els personatges Titella i Marieta

Les imatges de Tricuspis prenen cos a l’assaig. Esdevenen metàfores nítides i suggeridores: la corda i l’estira i arronsa de Pierrot i Arlequí; els capgirells de les entrades quan un personatge arrossega l’altre; la murrieria de Colombina, que talla la corda i aplega en una maleta els vestits d’aquests personatges (com si fos Fregoli que endreça les peces de vestuari del seu espectacle). Són imatges senzilles i precises que donen una mirada nova, enjogassada i poètica a la Commedia dell’Arte. En les salutacions del transformista, quan el frac li canvia de color, sembla que Brossa ens piqui l’ullet.

02

Guille Vidal i Toni Arteaga assajant els personatges Titella i Dimoni

* Les fotografies són de l’assaig de la peça Les angúnies d’en titella o la família encantada

Peces hipnagògiques i TRICUSPIS

27 nov.

Les angúnies d’en titella o la família encantada i He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta a la nit indicada. Pel corredor he trobat una poma on hi ha escrits al damunt els mots: He deixat…, són dues peces de titelles breus de l’època hipnagògica escrites el 1948. Atès que Brossa va fer la donació del manuscrit de la primera peça i de la primera pàgina de la segona al Museu del Joguet de Catalunya, aquest material és el punt de partida de l’acció en aquest territori.

L’estructura d’aquestes peces és essencial. Formalment gairebé s’assemblen a l’espina d’un peix. L’encadenament de repeticions de mots precedits de petites variacions lingüístiques (articles, preposicions, verbs…) desencadena un efecte hipnòtic semblant al de les peces d’art cinètic de Marcel Duchamp.

Rotary glass plates, de Marcel Duchamp

Aquest llenguatge sintètic provoca un joc escènic singular. Si el text es diu en veu alta i el ritme és just, ens rebel·la aspectes ocults de l’escriptura hipnagògica. En dir-se una i una altra vegada el ressò d’un mot pren noves significacions que l’alliberen del camp semàntic convencional i pren una intensitat captivadora. Aquest efecte inusual dóna volada als protagonistes de les peces. A la primera peça els noms dels personatges són tradicionals i pertanyen a l’imaginari del gènere (Tòfol, Titella, Marieta o Dimoni) i els personatges de la segona peça són una dona i tres arlequins. El contrast del text amb els elements convencionals del gènere que Brossa incorpora (i que esdevindrà un tret significatiu de la poesia escènica de l’autor) resulta poètic, té traces iròniques estimulants i dóna un nou alè al món de les titelles: una mirada fresca i radical.

Tricuspis és el fregolisme que hem triat per enregistrar-lo a la Sala Fregoli, on s’exposa la col·lecció de peces de Brossa donades al museu relacionades amb aquest transformista que Brossa admirava. Pierrot, Arlequí i Colombina visitaran la sala i els jocs i metàfores de Tricuspis exploraran en una acció efímera l’esperit d’aquest artista múltiple, singular, inclassificable i ben present al conjunt de l’obra brossiana.

Cartell exposat a la Sala Fregoli del Museu del Joguet de Catalunya

De banyes i garrots

21 nov.

Arran de la lectura de les peces que es desplegaran a l’acció 02 al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, es planteja la necessitat de recórrer a elements que, a manera d’atributs, complementen la personalitat d’alguns dels personatges que apareixen en les obres. Amb la voluntat manifesta de donar presència a elements escultòrics que s’inspiren en el món brossià però neixen del meu bagatge material i de la mirada conceptual que exerceixo sobre les formes, sorgeixen aquestes peces.

Tant les banyes com els garrots són elements iconogràfics ben presents en la cultura popular i les manifestacions artístiques de totes les èpoques,  i per a Brossa exercien una fascinació en la seva imatgeria carnavalesca i popular. Banyes i garrots encarnen visions alliçonadores i moralistes del món basades en la gestió de la por com a mecanisme de control social i la pervivència del status quo, però alhora són usades també en una deriva popular i desenfadada que ironitza sobre els mateixos estaments moralitzadors amb sorna; només cal pensar en els dimonis dels nostres pastorets o en la iconografia dels nostres jocs de cartes.

Aquí teniu un recull d’imatges que estableixen una genealogia subjectiva que inspira i reflecteix la realització d’aquests objectes.

> Banyes i bastos

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

%d bloggers like this: