Arxius | Acció 2. Record d’un malson. RSS feed for this section

Tanquem el primer acte i projectem el següent

1 març

Dimarts 26 de febrer de 2013 es presentà públicament el projecte “Joan Brossa: Accions i territori” a la sala Joan Brossa de La Seca. Espai Brossa. A través d’aquest acte, es pretenia donar a conèixer la iniciativa i, a la vegada, mostrar els resultats de les tres accions realitzades fins al moment. 

D’una forma distesa, els tres responsables de la iniciativa (Glòria Bordons, Moisès Maicas i Toni Giró) van anar explicant el procés de creació de les accions, des del seu plantejament fins a la seva materialització. La Glòria s’encarregà d’“El Combat”, en Moisès exposà “Les angúnies d’en Titella” i en Toni presentà “Record d’un malson”. Aquestes explicacions anaren acompanyades de les filmacions produïdes i editades per l’Adolf Alcañiz i, en el cas de la darrera, d’un reportatge fotogràfic. Canvis en la concepció de la peça i la manca de temps van impedir visualitzar els resultats de l’acció de Sant Adrià de Besòs.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Damunt d’un escenari i amb unes projeccions d’una finor magistral, la trentena de persones que assistiren a l’acte van poder percebre que “Joan Brossa: Accions i territori” és una proposta única i innovadora. Durant el torn de preguntes, es demanà quines accions es preveuen enguany.  La Glòria comentà que s’estan plantejant diferents possibilitats per a la nova etapa del projecte: Wagner com a protagonista indiscutible del 2013 i espais com Montserrat, Céret o Girona, per la seva catalanitat o importància dintre dels corrents avantguardistes, semblen algunes de les alternatives possibles a l’hora de parlar dels referents brossians. 

Durant la presentació, es van destacar diferents idees sempre lligades al work-in-progress i a les possibilitats que aquest procés de treball genera: la incorporació d’un càmera professional, com és l’Adolf, que filmi i editi cada peça, la creació d’un treball documental a partir de les diferents accions realitzades i de tot el material creat, la importància del bloc com a mitjà de comunicació i de difusió de la iniciativa,…   

Per la seva banda, la Fundació Joan Brossa preparà un dossier de premsa adreçat als mitjans de comunicació per tal de donar a conèixer la iniciativa. Alguns ja s’han fet ressò de la notícia. Aquí teniu els enllaços:

Durant les properes setmanes, s’aniran penjant els vídeos de les tres accions corresponents al primer acte en aquest bloc. També se us anirà informant sobre el nou procés de treball per tal de definir la nova fase. 

Esperem que hàgiu gaudit de l’experiència i que continueu amb nosaltres aquest viatge!

Desvetllem els secrets de “Joan Brossa: Accions i territori”

22 febr.

Després d’uns mesos d’intens treball, la Fundació Joan Brossa presenta el primer acte del projecte “Joan Brossa: Accions i territori”. A través d’aquest acte, que tindrà lloc dimarts 26 de febrer a les 19h a la sala Joan Brossa de La Seca. Espai Brossa, podreu conèixer els primers resultats de la iniciativa: es visualitzaran alguns vídeos i fotografies de les diferents accions realitzades, es comentaran alguns dels aspectes tractats en aquest bloc i els protagonistes del projecte (Glòria Bordons, Toni Giró, Moisès Maicas i Adolf Alcañiz) ens parlaran de les seves impressions. A la vegada, s’apuntaran algunes de les temàtiques i dels emplaçaments que es treballaran enguany.  

Us recordem que les tres accions que s’han realitzat fins al moment són: “El combat” als Espais de la Batalla de l’Ebre, “Les angúnies d’en Titella” , al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres i “Record d’un malson” a Sant Adrià de Besòs.

Invitació a la presentació Joan Brossa_Accions i Territori

Esperem la vostra assistència!

“La calle es mía”. Notes sobre art i espai públic

12 febr.
Treballadors soviètics porten una maqueta de vivenda social durant una manifestació. Mocú 1930

Treballadors soviètics porten una maqueta de vivenda social durant una manifestació. Mocú 1930

“La gent no s’adona del poder que té:

amb una vaga general d’una setmana

n’hi hauria prou per ensorrar l’economia,

paralitzar l’estat i demostrar que

les lleis que imposen no són necessàries.”

 Joan Brossa. Askatasuna, escrit l’any 1969-1970.

En les pràctiques artístiques contemporànies la voluntat de travessar límits establerts ha generat força propostes destinades a ocupar i recórrer l’espai públic de la ciutat. La recent experiència de la 3a acció del projecte Accions i Territori (amb la passejada pels entorns de Sant Adrià per orejar el bust de Porcioles i fer-li veure els resultats de la seva política urbanística) ens refresca la memòria sobre un seguit de treballs i artistes hereus d’un hàbit humà molt antic: congregar-se per celebrar, venerar o denunciar quelcom que esdevé important per a la seva existència com a grup social.

Convé repassar tres moments diferents d’ocupació pública de l’espai urbà.

>1r moment

La gestió de l’espai públic sempre ha estat un tema delicat des del punt de vista polític i històricament ha provocat disputes i antagonismes de classe. El desplaçament de grups per l’espai públic que interrompen la seva normalitat funcional requereix l’aprovació de l’autoritat o la declaració d’una excepcionalitat temporal que la justifiqui. En el cas de les processons, és el sentit d’identitat respecte al motiu que la convoca, el que, en estar integrat en el sistema social i ben vist pel poder que regeix, la fa gaudir de la permissibilitat atorgada en les coordenades de temps (el calendari) i espai (el recorregut). De processons n’hi ha i n’hi ha hagut de tot tipus: religioses, paganes, funeràries, etc; i totes elles necessiten que els seus correligionaris s’identifiquin amb el motiu que s’expressa amb sentiments compartits d’aflicció o veneració, sentiments que aglutinen el sentit comunitari i, si convé, de proselitisme i demostració envers els que no comparteixin el seu sistema simbòlic. L’ocupació espacial de les processons sempre serà, doncs, consensuada amb l’autoritat i les motivacions que la regeixen compartides o tolerades per una àmplia part de la població.

Detall de La processó. Pieter Brueghel

Detall de La processó. Pieter Brueghel

>2n moment

Un altre tipus d’ocupació de l’espai s’esdevé quan un grup de persones -més o menys nombrós- necessita denunciar una situació d’injustícia o una reivindicació política que considera urgent. En aquest cas l’ocupació no segueix el mateix patró ni té els mateixos requeriments funcionals. Si originalment les manifestacions eren les avançades de les revoltes contra els sistemes de privilegis i organització establerts que intentaven la derogació dels elements a combatre, amb el temps esdevenen una seqüència social formalitzada que observa amb rigor les pautes ordenades pel sistema juridicopolític. Això ho expressa molt encertadament el filòsof francès Alain Badiou quan parla, referint-se a les manifestacions polítiques, de “la fraternitat visible que afirma: ‘nosaltres som aquí’ i ‘ells’ han d’adonar-se de la nostra existència. Aquesta és la figura insurreccional originària de la política, que vol irrompre brutalment dins el règim ordinari de les coses i que a la nostra societat actual postpolítica i postcapitalista queda atenuada per la festa consensuada i sense perills, que lluny d’activar, aparta de tota inquietud política”.

Enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona.

Enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona.

>3r moment

Quan Baudelaire crea el personatge del flâneur, badoc que passeja sense rumb ni objectiu, porós a qualsevol impressió i esdeveniment que sorgeixi pel camí, inicia una línia que, amb l’impuls de Walter Benjamin, esdevindrà una referència emblemàtica de l’experiència urbana moderna. El flâneurisme, com a percepció distreta i relació diletant amb l’entorn, modifica la sensibilitat, la fa perifèrica i descentrada, i s’erigeix com una forma poètica d’habitar el complex món modern, desviant l’atenció creadora del cànon de l’art. El flâneur és un producte de l’alienació pròpia del món urbà i del sistema d’organització social basat en el capitalisme. Així, el flâneurisme ha esdevingut una pràctica recorrent dels llenguatges artístics des de les avantguardes. La possibilitat d’esbiaixar l’atenció de l’artista sobre la pròpia obra dóna peu a comportaments provinents d’altres tradicions i disciplines i que posen èmfasi en aquesta manera erràtica de deambular sobre els espais socials i recórrer els seus intersticis.

El flâneurisme es planteja en un primer moment com una pràctica individual que s’esdevé per la sensibilitat aguda de l’artista i que nodreix la seva pròpia obra. A meitat del segle XX i amb el desmantellament del sistema capitalista, troba la seva versió comunal amb diverses propostes:

– el situacionisme i la seva crítica a la societat de l’espectacle i al predomini de l’autor;

– els diversos activismes artístics dels seixanta -tipus Fluxus– i el seus intents de dissoldre el binomi ART- VIDA, i

– les pràctiques de l’art conceptual, amb la seva incorporació del predomini de la idea i de l’actitud sobre la formalització.

Es manté així viva fins els nostres dies la pràctica del flâneurisme, però amb una visió radicalment diferent que es basa a produir, individualment o amb coautoria participada, diverses hibridacions de pràctiques, mètodes i disciplines. Aquestes fomenten la capacitat reactiva i desactiven els mecanismes que dificulten l’autonomia crítica de les persones. Moltes de les pràctiques artístiques resultants d’aquesta vocació emancipatòria requereixen situar-se en l’espai públic per desenvolupar eficientment la seva crítica poeticopolítica.

> Algunes situacions a l’espai públic

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

* “La calle es mía” va ser la frase que va fer famosa Manuel Fraga Iribarne -ministre de Governació del primer govern espanyol de Transició i franquista de pro-per fer evident que estaria disposat a tot per frenar els moviments de protesta ciutadana en els convulsos moment posteriors a la mort del dictador.

El teatre polític i el teatre de carrer, antecedents escènics de l’acció Record d’un malson

4 febr.

El teatre de carrer és un gènere viu i orgànic, amb experiències contrastades. Les manifestacions tradicionals es mantenen intactes al llarg dels anys mentre d’altres iniciatives exploren nous llenguatges, radicals o performàtics, per transformar l’art en una experiència de carrer o el carrer en una manifestació creativa. Totes expressen de forma lúdica, irònica o crítica trets de l’esperit de l’ésser humà. Hi trobem l’Homo ludens, de Johan Huizinga; l’animal polític (Zóon politikon), d’Aristòtil, i potser podem definir la figura central de l’acció Record d’un malson, l’alcalde J. M. Porcioles (1904-1993), com la d’un Homo econimicus.

Cal viatjar en el temps, en les formes teatrals autòctones i internacionals, per trobar les arrels d’aquesta acció de carrer. El teatre agitprop, que sorgeix de la contracció de les paraules agitació i propaganada, dóna nom al moviment artístic anterior al realisme soviètic que neix a Rússia als anys vint del segle xx. Aquest teatre ideològic i d’esquerres que tenia com a finalitat la sensibilització política del camperol i de l’obrer es va estendre més tard per Europa (amb Brecht i Piscator al capdavant) i pels EUA. L’esperit de l’agitprop va tornar a ressorgir als anys setanta, una altra època de convulsió política i social, i a causa de l’actual crisi econòmica el podem veure reflectit en diferents actes reivindicatius.

Cartell

Cartell

Acció de teatre agitprop

Acció de teatre agitprop

Sota la influència d’Antonin Artaud, l’històric Living Theatre (fundat l’any 1947 pel pintor i poeta Julian Beck i per l’actriu Judith Malina, que actualment dirigeix la companyia) es defineix com un teatre experimental que vol tractar temes controvertits, sacsejar la complaença de l’espectador (el qual es convida a participar activament), representar els seus espectacles en escenaris públics o no convencionals com el carrer, les naus industrials i altres indrets, o organitzar happenings buscant sempre la resposta immediata del públic. La trajectòria del Living Theatre ha deixat una empremta inesborrable en el teatre de denúncia i les accions de carrer.

Accions de carrer de Living Theater

Acció de carrer de Living Theatre

Accions de carrer de Living Theatre

Acció de carrer de Living Theatre

El Bread and Puppet Theater és una companyia dels EUA fundada per Peter Schumann l’any 1963. Crea els seus espectacles amb actors i marionetes gegants. El seu lema «Cheap art and political theater» defineix el seu compromís ideològic i una actitud política molt crítica i creativament activa al carrer contra la guerra del Vietnam o el bel·licisme del govern de George Bush.

Accions en espais naturals de Bread and Puppet Theater

Acció en un espai natural de Bread and Puppet Theater

Accions en espais naturals de Bread and Puppet Theater

Acció en un espai natural de Bread and Puppet Theater

Ja en els antecedents autòctons, Mori el Merma (1978), l’espectacle de La Claca realitzat amb la col·laboració de Joan Miró, conté elements de denúncia i el treball amb titelles gegants. Així mateix, Joan Brossa va ser un dels principals impulsors de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. També va ser un gran amic d’El Ingenio, la botiga de capgrossos i altres productes singulars del carrer Rauric, on sovint coincidia amb en Joan Font, director de Comediants, la companyia emblemàtica de teatre de carrer al nostre país.

Mori el Merma de Claca Teatre

Mori el Merma de Claca Teatre

L’acció Record d’un malson recull el títol de la polèmica escultura anticommemorativa que va realitzar Joan Brossa per denunciar el desastre urbanístic que va causar en un dels barris més desafavorits de Barcelona i la política de caire especulador durant el mandat de J. M. Porcioles, que va ser alcalde de la ciutat del 1957 al 1973. En el context actual de convulsió política, social i econòmica aquest treball ens recorda la vigència d’uns referents i unes formes teatrals de denúncia que, des de la frivolitat o el desconeixement, sovint s’han considerat desfasats o purament museístics.

Bustos. De caps del poder a caps rodants

29 gen.

08 record d'un malson

Dins els gèneres canònics de l’art occidental, l’escapçament, entès com una forma de representació d’una part pel tot, ha estat una de les pràctiques més sovintejades des de l’aparició de la individualització dels personatges al període hel·lenístic.

En llenguatges bidimensionals com la pintura o la fotografia, el retrat esdevé la manera de registrar els trets d’un rostre. Pensem en el desenvolupament de la fisiognomia (practicada pels grans pintors del Renaixement) com la paraciència que estudia la fisonomia humana en funció de les emocions i els sentiments, i que es preocupa d’estudiar el gest com a captació de l’inefable. És fàcil entendre les funcions simbòliques i socials que el retrat exerceix quan és posat en circulació; tant sigui en l’esfera domèstica, exercint com a dispositiu activador de la memòria, com en la social, validant i donant cobertura a processos de prestigi i projecció pública. Si bé aquesta necessitat de representar el rostre sembla una constant, és amb l’escultura hel·lenística on apareix per primera vegada el pathos (l’apel·lació als sentiments i les passions humans) i per tant on s’inicia el camí que ens porta a la recerca i representació del caràcter, el sofriment i els valors implícits en la personalitat.

Salomé amb el cap de Sant Joan Baptista. Lucas Cranach

Salomé amb el cap de Sant Joan Baptista. Lucas Cranach

Una altra línia a resseguir ens duria a la representació crua de l’escapçament del cap com a gest, que es remunta iconogràficament a l’escena de Salomé i el cap tallat de Sant Joan Baptista presentat sobre una safata. Per tant, existeix un vessant del gènere que es vincula amb l’exercici de la violència real o simbòlica. A moltes cultures, les gestes guerreres han requerit l’exercici ritual de la violència, i donat lloc a escenes de caps degollats que es mostren com a botí de guerra, en una demostració pública de la victòria, l’escarment i l’escarniment del contrari. Tampoc és tan llunyana l’escena de la guillotina com a artefacte mecànic que s’interposa entre el botxí i la víctima, per fer més indirecta l’administració de la violència igualitària aplicada per la justícia revolucionària de la Il·lustració.

En el cas de l’escultura, el gènere del bust, entès com una representació tridimensional de la part superior del tors d’un personatge o del seu rostre, incorpora una dimensió pública en ser presentat dins un escenari urbà. En aquest sentit és interessant la utilització d’aquest gènere pel poder, que l’absorbeix com una estratègia de propaganda i li confereix el valor de monument, amb voluntat de pervivència a les pàgines de la història.

El desig de projecció a la memòria de les generacions futures és una pulsió que sembla anar de la mà de l’exercici del poder. La contradicció que comporta presentar-se com a referència moral o heroi modèlic, per un costat, i la vanitat d’ambicionar la ubiqüitat de la pròpia imatge, per l’altra, mostra una problemàtica relació entre el pathos i l’eros del personatge, entès aquest darrer com l’atracció pròpia de l’exercici del poder.

No és d’estranyar doncs que, quan el pèndol de la història capgira els torns, es produeixin actituds iconoclastes que s’esforcin a donar sortida als impulsos de revenja real o simbòlica aplicada sobre la imatgeria produïda pel règim a derrocar. Escapçar els monuments, que en un altre context es consideraria un acte vandàlic punible, adquireix una força compensatòria que alleuja els patiments i obre l’esperança a noves condicions de vida i organització.

Però no sempre s’interromp de manera clara la perpetuïtat d’un sistema polític imposat. A l’Estat espanyol tenim l’experiència d’una transició que, amb la justificació de preservar la pau social i la integració pacífica dels antagonistes, no va fer front a les causes de la dictadura i als seus responsables, i per tant ha permès que la iconografia dictatorial del règim franquista ocupés, fins no fa massa, carrers, places i monuments.

Aquestes reflexions sorgeixen després d’haver reactivat la presència pública del polèmic projecte que Joan Brossa va crear per a l’Ajuntament de Sant Adrià. Pretenen posar en valor la dimensió combativa i compromesa a la qual l’art ha d’aspirar si no vol quedar pres en un reducte fetitxista i mercantilitzat. Brossa ho degué tenir molt clar quan va optar per posar-se a denunciar, sense por ni xarxa de protecció, l’especulació urbanística i la mala praxi de tota política que fos contrària a l’exercici de les llibertats. En el seu antimonument a Porcioles, hi trobem implícites algunes de les reflexions que hem apuntat.

> Caps tallats, gestos iconoclastes

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Record d’un malson

13 gen.

El proper dissabte, 19 de gener, dia de l’aniversari de Brossa (hagués fet 94 anys), realitzarem la tercera acció del nostre projecte. El lloc de trobada serà el Parc del Besòs, justament allà on l’any 1995 el poema corpori «Record d’un malson» estigué al carrer menys de 24 hores.

La història d’aquesta peça és ben rocambolesca: l’any 1989 l’aleshores alcalde de Sant Adrià de Besòs va demanar a Brossa un poema objecte per a la ciutat. El poeta, segons explicà, després de passejar un dia pel barri de la Mina, va decidir fer un poema dedicat a Josep M. de Porcioles, l’alcalde de Barcelona de l’època franquista que més durà en el seu càrrec (1957-1973). El motiu era que el polígon s’havia començat a construir durant aquella legislatura amb la finalitat d’allotjar-hi barraquistes de Barcelona i del camp de la Bota de Sant Adrià, i que, d’alguna manera, Porcioles representava l’especulació urbanística d’aquells anys. La peça que Brossa imaginà fou un monument que ell mateix considerava «anticommemoratiu», «denigratori», «condemnatori», «anticelebratiu» i «recriminatori». Es tracta d’una cadira d’oficina de ferro (el poeta volia la típica cadira d’oficina ja que Porcioles era notari) que sosté una safata de bronze amb el cap de marbre de l’alcalde. Per a Brossa, hi havia dos tipus d’escultures: les que serveixen per aplaudir i les que serveixen per xiular. I de manera molt clara, «Record d’un malson» era d’aquestes darreres.

Recordmalson

Record d’un malson (1989), la peça concebuda per Brossa per al barri de
La Mina de Sant Adrià de Besòs

La peça s’havia de situar a la plaça Josep Tarradellas de La Mina, l’escenari de l’intifada del Besòs (durant un temps hi hagué tot de revoltes en el barri perquè s’havien de construir més «vivendes socials» i els veïns reclamaven el solar anomenat de les «palmeres» per a equipaments). Però, quan l’any 1991 Brossa lliurà l’obra a l’Ajuntament, aquest no s’atreví a posar-la en un lloc públic obert, a causa de la duresa de la proposta, i la guardà en un magatzem. L’any 1995, però, dos regidors de l’Ajuntament d´Iniciativa per Catalunya la tragueren del lloc on era guardada (amb l’excusa de retratar-la) i la col·locaren al Parc del Besòs. Abans d’un dia fou retirada i retornada al magatzem. Brossa assistí a l’acte i la premsa se’n féu ressò de la notícia. Gràcies a la gentilesa de l’arxiu municipal, disposem d’un complet dossier de premsa sobre l’esdeveniment.

Brossa al parc del Besós el dia que la peça hi fou muntada (11 de juny de 1995). Foto: Glòria Matamala.

Brossa al parc del Besòs el dia que la peça hi fou muntada (11 de juny de 1995).
Foto: Glòria Matamala.

La història no acabà aquí perquè al cap d’un temps l’obra es traslladà al vestíbul de la Biblioteca Popular de Sant Adrià, on s’estigué fins a la inauguració del Museu de la Immigració (novembre de 2004), on ara es pot veure des del porxo de l’entrada. La situació del Museu en una mena d’illa en mig de vies ràpides proporciona encara més el caràcter de tancament de la peça. L’acció del dissabte dia 19 de gener pretén recordar aquesta reclusió d’una obra de denúncia i, en una cercavila simbòlica, passejar «el cap» pels llocs on havia d’haver estat i per aquells altres on s’allotjà algunes temporades. L’acompanyaran les paraules punyents i reivindicatives de Brossa, per boca d’un altre poeta de la mateixa corda, Carles Rebassa. Els poemes, de diferents èpoques, ens recordaran que «el pedestal són les sabates» i que la persona està per damunt de les idees polítiques o econòmiques d’uns pocs.

  Nocturn 24

 L’enunciat:

..

El paralelismo en la vida de césares

es manifiesto: milicia y política unidas

a través de los años: Julio César,

Carlos V, Francisco Franco…

..

el traduïm de la manera següent:

..

Així

ha estat aconseguida la degradació

de l’espanyol responsable

i l’embrutiment de l’obrer

i del camperol.

..

 Cau de poemes, 1960

//

Trepitjant nous territoris…

7 nov.

Després de completar la primera acció als Espais de la Batalla de l’Ebre, ens hem traslladat als dos punts següents que conformaran la geografia vital d’aquest viatge: Figueres i Sant Adrià del Besòs. Durant les darreres setmanes, a banda de recollir material textual i de conceptualitzar cadascuna de les accions previstes, ha estat necessari “trepitjar” el territori per tal de concebre físicament les diferents intervencions. Malauradament, aquesta tardor hem hagut de modificar el nostre calendari: la pluja, els dies festius i la campanya electoral han estat els responsables d’haver de traslladar la que era la nostra segona acció (“Record d’un malson”) a mitjans de gener, de manera que passa a ésser la tercera intervenció prevista dins d’aquest primer cicle. El que té de bo aquest projecte és que l’ordre dels factors no altera els resultats.

El cap de Porcioles ens rep al Museu de la Immigració de Catalunya.
Composició fotogràfica realitzada per Toni Giró.

La rebuda al Museu de la Immigració de Catalunya (Sant Adrià del Besòs) per part de la seva directora, Imma Boj, ha estat d’allò més acollidora i interessant. Boj s’ha mostrat molt entusiasta amb la iniciativa i ha recordat perfectament el dia en què es va inaugurar el poema objecte “Record d’un malson”. Ha estat molt gratificant per a nosaltres rebre un recull de premsa amb tota la itinerància que va fer el cap de Porcioles per Sant Adrià del Besòs abans d’instal·lar-se definitivament en aquest museu ja que aquest tipus de material és el que dóna consistència documental al nostre projecte. Per la seva banda, David Linares, responsable de cultura de l’Ajuntament de la vila, ha passejat amb nosaltres per tal de trobar el millor itinerari a realitzar durant la cercavila.

Moisès Maicas interactua amb l’espai i amb els elements que integren el Museu del Joguet del Catalunya i esdevé un autèntic autòmat.

La visita al Museu del Joguet de Catalunya (Figueres) ha estat totalment entranyable. Abocats a recordar la infantesa, ens hem embadalit davant de vitrines plenes de joguines, acompanyats constantment d’una música innocent i nostàlgica. Després de recórrer-lo de dalt a baix, hem seleccionat els millors espais on poder interpretar les peces de titelles escollides per a l’ocasió. Mentrestrant, el seu director, Josep Maria Joan i Rosa, ens ha explicat que cada dimecres es trobava amb en Brossa i que aquest va ser l’artífex de la xarranca que has de superar si vols sortir del museu. Una simpàtica fotografia de l’equip a la porta de la institució, acompanyats del director i d’en Joan, ha tancat la nostra visita.

L’equip d’Accions i territori al Museu del Joguet de Catalunya, acompanyats d’en Joan Brossa i del director del museu.

Caps i cercaviles, actors i titelles, textos i joguines, rapsodes i mestres de cerimònies, poemes i mímica us esperen durant les properes setmanes!

Benvinguts al nostre bloc!

11 oct.

Dintre del procés de transformació que la Fundació Joan Brossa està experimentant en els darrers mesos, volem presentar-vos aquesta iniciativa pionera i única en el nostre país. Una iniciativa que parteix d’una mirada creativa polièdrica, en construcció permanent, que rellegeix i actualitza el missatge brossià en el nostre dia a dia i que tindrà una durada de cinc anys. Al final d’aquest periple haurem aconseguit construir un mapa geogràfic, vital i personal del nostre poeta i, a la vegada, redibuixar el territori brossià a partir de les nostres intervencions.

En aquest bloc trobareu una part de continguts fixos on podreu consultar tota la informació referida al projecte (presentació, accions en curs i contacte) i una part dinàmica on introduirem les entrades, a mode de bitàcola. D’altra banda, a partir de l’aplicació Google Maps que teniu a la dreta, podreu visualitzar tots els espais que han estat intervinguts per la nostra presència a partir de diferents fars que així ens ho indicaran.

A mesura que el projecte vagi evolucionant, anirem actualitzant el bloc amb textos brossians inèdits o simbòlics escollits per a algunes accions, fotografies dels assajos i de les visites realitzats als diferents indrets, enllaços sobre esdeveniments o figures en les quals ens hem inspirat durant la concepció d’alguna acció i, sobretot, resultats gràfics i visuals de cadascuna de les nostres intervencions.

Hi podreu deixar tots els vostres comentaris, reflexions i opinions ja que aquest és un bloc interactiu on la vostra participació és fonamental. A més a més, us animem a seguir la pàgina de Facebook de la Fundació Joan Brossa on també potenciarem la iniciativa des d’un vessant interactiu i dinàmic.

Ja estem preparant les dues primeres accions del projecte: aquest proper dissabte visitem els espais de la Batalla de l’Ebre i el següent anem a Sant Adrià del Besòs. Estigueu ben atents perquè en els propers dies us en parlarem. Esperem que la proposta us resulti interessant i us convidem a acompanyar-nos en aquest llarg viatge que segur que us sorprendrà!

%d bloggers like this: