Archive by Author

El teatre polític i el teatre de carrer, antecedents escènics de l’acció Record d’un malson

4 febr.

El teatre de carrer és un gènere viu i orgànic, amb experiències contrastades. Les manifestacions tradicionals es mantenen intactes al llarg dels anys mentre d’altres iniciatives exploren nous llenguatges, radicals o performàtics, per transformar l’art en una experiència de carrer o el carrer en una manifestació creativa. Totes expressen de forma lúdica, irònica o crítica trets de l’esperit de l’ésser humà. Hi trobem l’Homo ludens, de Johan Huizinga; l’animal polític (Zóon politikon), d’Aristòtil, i potser podem definir la figura central de l’acció Record d’un malson, l’alcalde J. M. Porcioles (1904-1993), com la d’un Homo econimicus.

Cal viatjar en el temps, en les formes teatrals autòctones i internacionals, per trobar les arrels d’aquesta acció de carrer. El teatre agitprop, que sorgeix de la contracció de les paraules agitació i propaganada, dóna nom al moviment artístic anterior al realisme soviètic que neix a Rússia als anys vint del segle xx. Aquest teatre ideològic i d’esquerres que tenia com a finalitat la sensibilització política del camperol i de l’obrer es va estendre més tard per Europa (amb Brecht i Piscator al capdavant) i pels EUA. L’esperit de l’agitprop va tornar a ressorgir als anys setanta, una altra època de convulsió política i social, i a causa de l’actual crisi econòmica el podem veure reflectit en diferents actes reivindicatius.

Cartell

Cartell

Acció de teatre agitprop

Acció de teatre agitprop

Sota la influència d’Antonin Artaud, l’històric Living Theatre (fundat l’any 1947 pel pintor i poeta Julian Beck i per l’actriu Judith Malina, que actualment dirigeix la companyia) es defineix com un teatre experimental que vol tractar temes controvertits, sacsejar la complaença de l’espectador (el qual es convida a participar activament), representar els seus espectacles en escenaris públics o no convencionals com el carrer, les naus industrials i altres indrets, o organitzar happenings buscant sempre la resposta immediata del públic. La trajectòria del Living Theatre ha deixat una empremta inesborrable en el teatre de denúncia i les accions de carrer.

Accions de carrer de Living Theater

Acció de carrer de Living Theatre

Accions de carrer de Living Theatre

Acció de carrer de Living Theatre

El Bread and Puppet Theater és una companyia dels EUA fundada per Peter Schumann l’any 1963. Crea els seus espectacles amb actors i marionetes gegants. El seu lema «Cheap art and political theater» defineix el seu compromís ideològic i una actitud política molt crítica i creativament activa al carrer contra la guerra del Vietnam o el bel·licisme del govern de George Bush.

Accions en espais naturals de Bread and Puppet Theater

Acció en un espai natural de Bread and Puppet Theater

Accions en espais naturals de Bread and Puppet Theater

Acció en un espai natural de Bread and Puppet Theater

Ja en els antecedents autòctons, Mori el Merma (1978), l’espectacle de La Claca realitzat amb la col·laboració de Joan Miró, conté elements de denúncia i el treball amb titelles gegants. Així mateix, Joan Brossa va ser un dels principals impulsors de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. També va ser un gran amic d’El Ingenio, la botiga de capgrossos i altres productes singulars del carrer Rauric, on sovint coincidia amb en Joan Font, director de Comediants, la companyia emblemàtica de teatre de carrer al nostre país.

Mori el Merma de Claca Teatre

Mori el Merma de Claca Teatre

L’acció Record d’un malson recull el títol de la polèmica escultura anticommemorativa que va realitzar Joan Brossa per denunciar el desastre urbanístic que va causar en un dels barris més desafavorits de Barcelona i la política de caire especulador durant el mandat de J. M. Porcioles, que va ser alcalde de la ciutat del 1957 al 1973. En el context actual de convulsió política, social i econòmica aquest treball ens recorda la vigència d’uns referents i unes formes teatrals de denúncia que, des de la frivolitat o el desconeixement, sovint s’han considerat desfasats o purament museístics.

La paraula i el gest a la sala d’assaig

10 des.

Per dur a terme l’acció al Museu del Joguet de Catalunya tenim tres intèrprets amb experiència teatral, formats en diferents disciplines del món del gest i de la dansa. Toni Arteaga és clown, actor i un pedagog format a l’escola de Jacques Lecoq. Guille Vidal és un ballarí amb formació d’actor, coneix bé el món del hip-hop i és especialista en diferents estils de break dance. Beàlia Guerra és actriu i coreògrafa, formada en els àmbits de la dansa clàssica i contemporània. La idea és que la personalitat gestual de cadascun d’ells i el contrast dels seus registres escènics aportin un esperit fresc i una mirada rica en matisos a l’hora d’explorar les possibilitats escèniques de Les angúnies d’en titella o la família encantada; He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta a la nit indicada. Pel corredor he trobat una poma on hi ha escrits al damunt els mots: He deixat… i el fregolisme Tricuspis.

05

Guille Vidal assajant el paper de Dimoni *

A la sala d’assaig descobrim les possibilitats teatrals d’aquestes dues obres hipnagògiques, en format de peces de titelles. El joc entre el treball dels actors i la paraula es produeix i desencadena un seguit d’accions en què conflueixen radicalitat conceptual i elements convencionals del gènere. Els personatges tradicionals, els arlequins i la dona, a les peces de titelles, diuen les sèries de nombres i paraules que Joan Brossa va escriure. En veu dels personatges i amb el seu llenguatge gestual, el text pren vida i significació. Mostra una dimensió latent, oculta, a punt d’aflorar, que finalment esclata com si les paraules esperessin en lletra impresa que un grapat de personatges hi alenés a l’interior per desplegar el seu encant hipnòtic i mostrar l’enginy escènic de les visions de l’autor.

06

Toni Arteaga i Bealia Guerra assajant els personatges Titella i Marieta

Les imatges de Tricuspis prenen cos a l’assaig. Esdevenen metàfores nítides i suggeridores: la corda i l’estira i arronsa de Pierrot i Arlequí; els capgirells de les entrades quan un personatge arrossega l’altre; la murrieria de Colombina, que talla la corda i aplega en una maleta els vestits d’aquests personatges (com si fos Fregoli que endreça les peces de vestuari del seu espectacle). Són imatges senzilles i precises que donen una mirada nova, enjogassada i poètica a la Commedia dell’Arte. En les salutacions del transformista, quan el frac li canvia de color, sembla que Brossa ens piqui l’ullet.

02

Guille Vidal i Toni Arteaga assajant els personatges Titella i Dimoni

* Les fotografies són de l’assaig de la peça Les angúnies d’en titella o la família encantada

Peces hipnagògiques i TRICUSPIS

27 nov.

Les angúnies d’en titella o la família encantada i He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta a la nit indicada. Pel corredor he trobat una poma on hi ha escrits al damunt els mots: He deixat…, són dues peces de titelles breus de l’època hipnagògica escrites el 1948. Atès que Brossa va fer la donació del manuscrit de la primera peça i de la primera pàgina de la segona al Museu del Joguet de Catalunya, aquest material és el punt de partida de l’acció en aquest territori.

L’estructura d’aquestes peces és essencial. Formalment gairebé s’assemblen a l’espina d’un peix. L’encadenament de repeticions de mots precedits de petites variacions lingüístiques (articles, preposicions, verbs…) desencadena un efecte hipnòtic semblant al de les peces d’art cinètic de Marcel Duchamp.

Rotary glass plates, de Marcel Duchamp

Aquest llenguatge sintètic provoca un joc escènic singular. Si el text es diu en veu alta i el ritme és just, ens rebel·la aspectes ocults de l’escriptura hipnagògica. En dir-se una i una altra vegada el ressò d’un mot pren noves significacions que l’alliberen del camp semàntic convencional i pren una intensitat captivadora. Aquest efecte inusual dóna volada als protagonistes de les peces. A la primera peça els noms dels personatges són tradicionals i pertanyen a l’imaginari del gènere (Tòfol, Titella, Marieta o Dimoni) i els personatges de la segona peça són una dona i tres arlequins. El contrast del text amb els elements convencionals del gènere que Brossa incorpora (i que esdevindrà un tret significatiu de la poesia escènica de l’autor) resulta poètic, té traces iròniques estimulants i dóna un nou alè al món de les titelles: una mirada fresca i radical.

Tricuspis és el fregolisme que hem triat per enregistrar-lo a la Sala Fregoli, on s’exposa la col·lecció de peces de Brossa donades al museu relacionades amb aquest transformista que Brossa admirava. Pierrot, Arlequí i Colombina visitaran la sala i els jocs i metàfores de Tricuspis exploraran en una acció efímera l’esperit d’aquest artista múltiple, singular, inclassificable i ben present al conjunt de l’obra brossiana.

Cartell exposat a la Sala Fregoli del Museu del Joguet de Catalunya

Dir Brossa

31 oct.

Josep Minguell diu el seu fragment de “Infiltración”

Quan ens plantegem l’experiència de dir poemes de 30 Divisió (1950) i el text «Infiltración» (1938) al Poble Vell de Corbera d’Ebre i a les trinxeres de Vilalba dels Arcs, ho fem per apropar-nos des de l’actualitat a l’experiència d’un episodi històric de la Guerra Civil que Joan Brossa descriu amb una precisió i una objectivitat colpidores. No es tracta de fer un docudrama, ni d’interpretar el jove Joan Brossa a les trinxeres republicanes de la batalla del Segre, on el van ferir en un ull. Una temptativa d’escenificació en aquest context resultaria artificiosa, accessòria i, probablement, poc creïble. Es tracta, doncs, de centrar-se en el text, per tal que es manifesti en aquests indrets amb naturalitat, ple de significació i de matisos per mitjà de la veu i la presència dels actors. Territori i paraules conflueixen al cap dels anys i els textos de Brossa desvetllen la memòria de la pols, de les pedres i la runa.

Tres actors, tres generacions i tres aproximacions a la poètica de l’autor: Josep Minguell, Sílvia Bel i David Marcé.[1] Durant els assajos en què treballem els poemes de 30 Divisió, els actors no interpreten cap personatge, se situen ells mateixos en les circumstàncies que descriuen els poemes i tenim present la perspectiva temporal que tenia Brossa quan els va escriure. Josep Minguell busca l’interlocutor per dir «Ofensiva a Montsec», sobri, amb la naturalitat d’algú que reviu els fets i la lucidesa que dóna el pas del temps.

Josep Minguell busca l’interlocutor per dir “Ofensiva a Montsec”

Sílvia Bel se centra en el matís, en el registre profund de la seva veu per dir «La batalla del Segre o la segona naixença». Narra amb la intensitat i el ritme justos els aspectes descriptius del poema i n’explora l’emoció continguda sense desvetllar el misteri de la part més biogràfica i irreal del poema, en què Brossa parla de l’enigma d’una veu que el va salvar dels efectes letals d’una bomba. David Marcé s’aproxima a «El combat» i «A segona línia» amb un esperit fresc, desinhibit i sense prejudicis. En el procés de treball intueix el repte d’arribar al fons dels poemes i d’aconseguir que els versos flueixin sense traces de dramatisme, amb el significat just que expressen.

Per treballar «Infiltración», que és el primer text que va escriure Joan Brossa, en castellà, per al butlletí de la 30a Divisió, prenem una drecera diferent i ens centrem en el concepte de lectura. Dividim el text respectant-ne els apartats i el repartim entre els tres actors. Es tracta d’una lectura nítida dels esdeveniments que relata l’autor, que signa així l’article: «J. Brosa, Soldado, Batallón de Montaña Divisionario.» La lectura ofereix un distanciament que permet als actors i a l’actriu, a partir d’ells mateixos, d’endinsar-se en els esdeveniments de l’escaramussa en territori enemic que descriu Brossa. Això fa que el propi relat es descabdelli i que els fets que narra prenguin interès. La lectura atenta del text i el timbre suggeridor de les veus permeten que aflori l’entusiasme per la causa republicana d’un article que pretén aixecar la moral dels combatents. En contrast amb la mirada contundent i objectiva sobre la batalla del Segre que mostren els poemes de 30 Divisió, a «Infiltración» trobem l’espurna d’un ideal (potser ingenu, però gens pamfletari) que pot transformar l’home.

La tria de textos feta per Glòria Bordons, els plantejaments compartits amb Toni Giró i la mirada professional i inestimable d’Adolf Alcañiz en l’àmbit audiovisual alenen l’esperit d’aquesta primera aventura de Joan Brossa: Accions i territori, que, un cop editada, esdevindrà una peça de videoart que podreu visionar al bloc del projecte.


[1]   Josep Minguell ha conegut Joan Brossa i ha viscut generacionalment l’aportació de la seva «poesia escènica» a la dramatúrgia del nostre país, però és la primera vegada que s’implica directament en un projecte de l’autor. Sílvia Bel ha participat en diferents posades en escena d’obres de Brossa (Quan serà pintada una escena de fons sense fí?, al Mercat de les Flors, dins el Festival Grec, i La xarxa, al Brossa Espai Escènic). David Marcé va participar recentment en El darrer triangle (a La Seca – Espai Brossa), un muntatge a partir de textos de l’autor.

%d bloggers like this: