Archive by Author

Record d’un malson

13 gen.

El proper dissabte, 19 de gener, dia de l’aniversari de Brossa (hagués fet 94 anys), realitzarem la tercera acció del nostre projecte. El lloc de trobada serà el Parc del Besòs, justament allà on l’any 1995 el poema corpori «Record d’un malson» estigué al carrer menys de 24 hores.

La història d’aquesta peça és ben rocambolesca: l’any 1989 l’aleshores alcalde de Sant Adrià de Besòs va demanar a Brossa un poema objecte per a la ciutat. El poeta, segons explicà, després de passejar un dia pel barri de la Mina, va decidir fer un poema dedicat a Josep M. de Porcioles, l’alcalde de Barcelona de l’època franquista que més durà en el seu càrrec (1957-1973). El motiu era que el polígon s’havia començat a construir durant aquella legislatura amb la finalitat d’allotjar-hi barraquistes de Barcelona i del camp de la Bota de Sant Adrià, i que, d’alguna manera, Porcioles representava l’especulació urbanística d’aquells anys. La peça que Brossa imaginà fou un monument que ell mateix considerava «anticommemoratiu», «denigratori», «condemnatori», «anticelebratiu» i «recriminatori». Es tracta d’una cadira d’oficina de ferro (el poeta volia la típica cadira d’oficina ja que Porcioles era notari) que sosté una safata de bronze amb el cap de marbre de l’alcalde. Per a Brossa, hi havia dos tipus d’escultures: les que serveixen per aplaudir i les que serveixen per xiular. I de manera molt clara, «Record d’un malson» era d’aquestes darreres.

Recordmalson

Record d’un malson (1989), la peça concebuda per Brossa per al barri de
La Mina de Sant Adrià de Besòs

La peça s’havia de situar a la plaça Josep Tarradellas de La Mina, l’escenari de l’intifada del Besòs (durant un temps hi hagué tot de revoltes en el barri perquè s’havien de construir més «vivendes socials» i els veïns reclamaven el solar anomenat de les «palmeres» per a equipaments). Però, quan l’any 1991 Brossa lliurà l’obra a l’Ajuntament, aquest no s’atreví a posar-la en un lloc públic obert, a causa de la duresa de la proposta, i la guardà en un magatzem. L’any 1995, però, dos regidors de l’Ajuntament d´Iniciativa per Catalunya la tragueren del lloc on era guardada (amb l’excusa de retratar-la) i la col·locaren al Parc del Besòs. Abans d’un dia fou retirada i retornada al magatzem. Brossa assistí a l’acte i la premsa se’n féu ressò de la notícia. Gràcies a la gentilesa de l’arxiu municipal, disposem d’un complet dossier de premsa sobre l’esdeveniment.

Brossa al parc del Besós el dia que la peça hi fou muntada (11 de juny de 1995). Foto: Glòria Matamala.

Brossa al parc del Besòs el dia que la peça hi fou muntada (11 de juny de 1995).
Foto: Glòria Matamala.

La història no acabà aquí perquè al cap d’un temps l’obra es traslladà al vestíbul de la Biblioteca Popular de Sant Adrià, on s’estigué fins a la inauguració del Museu de la Immigració (novembre de 2004), on ara es pot veure des del porxo de l’entrada. La situació del Museu en una mena d’illa en mig de vies ràpides proporciona encara més el caràcter de tancament de la peça. L’acció del dissabte dia 19 de gener pretén recordar aquesta reclusió d’una obra de denúncia i, en una cercavila simbòlica, passejar «el cap» pels llocs on havia d’haver estat i per aquells altres on s’allotjà algunes temporades. L’acompanyaran les paraules punyents i reivindicatives de Brossa, per boca d’un altre poeta de la mateixa corda, Carles Rebassa. Els poemes, de diferents èpoques, ens recordaran que «el pedestal són les sabates» i que la persona està per damunt de les idees polítiques o econòmiques d’uns pocs.

  Nocturn 24

 L’enunciat:

..

El paralelismo en la vida de césares

es manifiesto: milicia y política unidas

a través de los años: Julio César,

Carlos V, Francisco Franco…

..

el traduïm de la manera següent:

..

Així

ha estat aconseguida la degradació

de l’espanyol responsable

i l’embrutiment de l’obrer

i del camperol.

..

 Cau de poemes, 1960

//

Les peces de titelles i Joan Brossa

23 des.

El proppassat dia 15 de desembre es va realitzar l’acció al Museu del Joguet de Catalunya i es gravaren les dues peces de titelles i el fregolisme de Brossa que havíem anunciat. Havíem promès alguns comentaris i reflexions sobre les peces de titelles (el fregolisme quedarà per a una altra ocasió): aquí els teniu.

Cal tenir en compte l’any d’escriptura d’aquestes obres: 1948. Pel que fa a Brossa, es trobava en un moment dolç de la seva producció: junt amb els seus companys pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies i Modest Cuixart treballaven en nous números i projectes de Dau al set. Al mateix temps, escrivia sonets, proses  i petites obres de teatre que es movien en paràmetres neosurrealistes. En tots els gèneres que practicava, abundaven les desconnexions entre les parts, els salts al buit, l’absència d’una sintaxi lògica, etc. En aquests escrits s’hi amagaven moltes vegades imatges hipnagògiques, els primers experiments literaris de Brossa: sensacions especialment auditives o visuals rebudes en estats semiinconscients. Un exemple seria el títol de la segona peça de titelles representada, una mena de repetició inacabable: He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta a la nit indicada. Pel corredor he trobat una poma on hi ha escrits els mots: He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta… El contingut d’aquesta obra, una enumeració esgotadora d’una determinada xifra per part de cada personatge, és un bon exemple de l’absurd que es produeix amb aquests recursos. Però, quan la peça pren cos amb personatges reals, descobrim que les seves intervencions no són lluny d’alguns parlaments reals que es produeixen en la vida quotidiana, on cadascú exposa automàticament la seva dèria sense arribar mai a cap acord.

Guille Vidal i Toni Arteaga interpretant "He deixat l'aixeta de l'aigüera oberta..." al Museu del Joguet de Catalunya

Guille Vidal i Toni Arteaga interpretant “He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta…” al Museu del Joguet de Catalunya

Un llibret, una part del qual Brossa publicà  l’any 1950 en edició de Dau al Set, fou Romancets del Dragolí. A la portada hi havia un personatge estrany i un ocellot dibuixats per Ponç, dels quals Brossa deia en la contraportada: «Les figures de l’Urnulfu i l’ocellota de la coberta han estat dibuixades per l’amic Ponç, el pintor, a qui felicito pels seus dibuixos i al mateix temps li dono ja bons dies i que visqui molts anys».

Portada de "Dragolí", amb l’Urnulfu i l’ocellota a la portada

Portada de “Dragolí”, amb l’Urnulfu i l’ocellota a la portada

En l’edició de Nous Romancets del Dragolí que l’any 1953 féu la revista, s’hi incloïen il·lustracions d’auques tradicionals. Tot referint-se a aquest llibre de 1948, el poeta digué: «va ser escrit amb un gran afecte, amb una mena de nostàlgia per tot allò que en diuen “el subconscient de l’àvia” i que tots portem dins de dins» (a J. Coca, Oblidar i caminar, Barcelona: Ed. La Magrana, 1992, p. 39). D’altra banda, Brossa sempre aprecià la cultura popular i la considerà com a signe d’identitat  «La cultura popular ens allibera i ens torna a l’origen de la nostra identitat abans del grinyolar dels prismàtics i que la boira ens estimbi costa avall. Ens ensenya que les coses no són normals pel fet de ser usuals. I bé es pot considerar com una mena de reserva cultural davant del pragmatisme immobilista» (text inclòs al llibre El món de Joan Amades, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990).

Aquest món popular és també el que trobem a les peces de titelles. Els personatges: Titella, Marieta, Tòfol, el dimoni, etc. són els tradicionals catalans (per saber-ne més sobre els titelles catalans, les primeres notícies en la història –Ramon Llull ja en parla! –, la recuperació de la tradició a finals del XVIII, la represa del XX, etc. és de lectura imprescindible el capítol dedicat a «Ombres i titelles» dins Jordi Jané –gran amic de Brossa–, Les arts escèniques a Catalunya, Barcelona: Cercle de lectors, 2001). Joan Brossa n’era un gran afeccionat. Ho demostra el seu primer cartell per a l’Homenatge a Didó realitzat al Palau de la Música Catalana l’any 1975.

Cartell realitzat per Brossa en homenatge a Didó, novembre de 1975

Cartell realitzat per Brossa en homenatge a Didó, novembre de 1975

Els personatges de Les angúnies d’en Titella tenen totes les constants dels titelles catalans, com ha comentat H. V. Tozer en la seva comparació amb els titelles europeus: Titella és un pagès català amb barreja d’ingenuïtat i seny nat; Tòfol, un galant curt de gambals, diana de tots els acudits i víctima de totes les desgràcies; i el Dimoni, amb la seva tradicional aparició al final de la peça, apallissa tothom entre la cridòria del públic (tot i que a diferència de la tradició, no és Tòfol el que rep al final sinó Titella). El text de Brossa no pot ser més fidel a la tradició pel que fa a tots aquests aspectes. Fins i tot n’accentua els trets, com el parlament sobre la barretina entre Tòfol i Marieta, i l’escena final amb un especial esment verbal a les garrotades.

Guille Vidal i Beàlia Guerra interpretant "Les angúnies d’en Titella o la família encantada."

Guille Vidal i Bealia Guerra interpretant “Les angúnies d’en Titella o la família encantada.”

Tanmateix, les dues escenes inicials desorienten el públic habitual i trenquen les convencions. Així la llarga enumeració inicial de zepelins per part de Tòfol treu l’obra del context rural habitual, obre un interrogant de sorpresa, accentua el candor del personatge i enlaira la peça. D’altra banda, el petit parlament entre Marieta i Titella sobre el teatre i la vella comèdia (ben reflectit en un manuscrit també dipositat a Figueres que desenvolupa aquest tema) atorga categoria a les peces de titelles i les situa dins una tradició que cal salvar davant l’estupidesa que enalteix absurdament la modernitat (representada aquí per l’embadaliment de Tòfol davant del zepelí).

Brossa seguí fidel, doncs, a la tradició titellaire, però amb un apunt cap a la subversió del gènere per donar-li un alè més poètic, com havia fet anteriorment el seu admirat García Lorca. Com sempre, és la paraula la que en aquest cas ens porta a una reflexió metateatral, la que ens acondueix cap a la poesia sense renunciar a la rialla pròpia del gènere. Com digué Brossa a propòsit de Joan Amades: «Hi trobeu la neu plena de peixos, els estels són finestres i enteneu totes les converses possibles entre fets i coses imprevistes».

Guille Vidal i Toni Arteaga fent de Dimoni i Titella a l'escena final de "Les angúnies d'en Titella"

Guille Vidal i Toni Arteaga fent de Dimoni i Titella a l’escena final de “Les angúnies d’en Titella”

//

Joan Brossa i les joguines

14 nov.

Joan Brossa tingué una especial predilecció pel món de les joguines. Són moltes les entrevistes en què parlà de la impressió que li causà una gran caixa del fabricant Borràs que arribà a casa quan era petit (fou el pagament en espècies al seu pare per una feina de gravats): «en ser oberta, vaig descobrir enlluernat que contenia tots els jocs que comercialitzava aquell fabricant: “La escalera”, “La oca”, “La pesca mágica”, “El adivino mágico”, un zoòtrop, unes construccions, un mosaic, un dòmino circular, un gran trencaclosques, etc., alguns dels quals encara conservo. Per a mi va ser com una epifania gran, perquè no tenia gaires joguines […] El que em sabia sempre més greu era que els Reis em portessin coses útils; quan la meva mare em deia, per exemple, aquest any els Reis et portaran unes sabates i una samarreta, li replicava: “No, no, jo vull un tren i un teatre”» (Lluís Permanyer, records Brossa x Brossa, Barcelona, La Campana, 1999).

Joan Brossa, de petit, amb un cavall de cartró.

La màgia de les joguines el fascinava i les instruccions dels jocs eren un món especial (podeu escoltar el poeta dient-ne unes tot clicant aquí -extret del CD-Rom Dotze sentits, editat per la UPF, Proa i l’Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona l’any 1996) que després traslladà a molts poemes (a Em va fer Joan Brossa de 1950 trobem “El joc de l’oca”, una senzilla descripció de què és i com s’hi juga). En aquest sentit el llibre El camí de l’oca, de 1981, realitzat conjuntament amb José Niebla, és un exemple paradigmàtic de com les instruccions d’un joc es poden convertir en la base d’una reflexió poèticoartística sobre la vida. 

Llibre “El camí de l’oca”, de l’any 1981, realitzat per Joan Brossa i José Niebla.

Aquesta fascinació pel món de la infantesa portà Brossa a col·leccionar joguines antigues i a conèixer-ne diversos col·leccionistes. Per això, quan Josep Maria Joan i Rosa inaugurà el 1982 el Museu del Joguet de Catalunya es convertí en un fidel seguidor i admirador d’aquest espai figuerenc. Un magnífic exemple n’és la Sextina en el Museu de Joguets de Figueres, que incorporà al llibre homònim realitzat conjuntament amb Antoni Tàpies l’any 1985.  A part de recomanar-lo als amics i d’anar-hi sovint, l’any 1986 hi féu donació de dos manuscrits: una peça de titelles inèdita de 1948 i un manuscrit de la mateixa data sobre el teatre. Poc abans de la seva mort (12 de desembre de 1998), el Museu es reobrí triplicant el seu espai, de la qual cosa Brossa se n’alegrà moltíssim. Per voluntat del poeta, les seves joguines i la col·lecció sobre Frègoli que havia anat recollint al llarg de molts anys anaren a parar al Museu. A l’auditori es troba exposada la col·lecció Frègoli i per aquest motiu porta el nom “Brossa-Frègoli”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En aquest primer any del projecte Accions i Territori no podia faltar el principal referent d’aquest món emocional de la infantesa, no només perquè Brossa apreciés les joguines sinó per mostrar “contemporàniament” l’esperit que això representa: el nen que tots portem dins nostre, l’espurna d’innocència i d’ingenuïtat que hauríem de mantenir per viure en un continu descobriment, la disposició lúdica que ens convida a pensar la vida com una petita aventura, etc.

Per desenvolupar la nostra acció al Museu hem partit dels manuscrits que Brossa hi va cedir. Tant l’un com l’altre pertanyen a l’època de Dau al Set i en tenen totes les característiques: manca de sintaxi, desconnexions, absurd… tot conservant l’origen hipnagògic de l’escriptura de Brossa. El que es refereix al teatre ens ha donat l’entrada a l’acció: és una repetició sense sentit de sintagmes referits a un art que Brossa associava al joc i a la transformació; una obertura als límits del que aquest art representa.

Joan Brossa, manuscrit de 1948 cedit al Museu del Joguet de Catalunya. Imatge de Toni Giró.

Pel que fa a l’acció en ella mateixa, ens hem cenyit a la peça de titelles donada al Museu: Les angúnies del titella o la família encantada, a la qual hem sumat una altra, He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta…també de 1948 i publicada al primer volum de poesia escènica, el primer full manuscrit de la qual també era entre els que Brossa donà a Figueres. Les dates d’escriptura són molt properes i se situen només en quatre dies de diferència. És curiós constatar que una altra peça de titelles que Brossa publicà a la revista mataronina Vèrtex el gener de 1995 fou escrita també en els mateixos dies. Indagar en els perquès d’aquesta aproximació del poeta al teatre de titelles podria portar a tota una tesi. Tanmateix, mireu-vos el text i properament prometem donar-vos alguna pista de lectura.

Tricuspis, fregolisme de Joan Brossa (1965-1966). Imatge de Toni Giró.

La segona part de l’acció se centrarà en una peça de transformisme, Tricuspis, un monòleg de transformació que pertany als Fregolismes de Brossa (1965-1966) i que ens semblava molt representatiu tant del que Frègoli significà per a Brossa com de la idea que ell tenia sobre el teatre: Carnaval i Commedia dell’arte.

%d bloggers like this: